L'ESTIGMA DEL SUÏCIDI

Per què no parlem del suïcidi? 

"Suposadament  es tracta d'evitar una possible conducta imitativa, però l'estratègia del silenci no està funcionant"

Juan Carlos Pérez Jiménez

Per entendre el perquè, la nostra visió actual sobre el suïcidi i l’origen dels nostres prejudicis és necessària una visió històrica així com la desmitificació d’algunes afirmacions molt arrelades en la nostra societat. El suïcidi és una mort estigmatitzada, silenciada, un tabú. 

MITES I REALITAT DEL SUÏCIDI

Els intents de suïcidi són per cridar l'atenció. 

Els intents de suïcidi són una manifestació de la desesperació i del patiment de la persona.

 

La persona que realment vol acabar amb la seva vida, no avisa. 

9 de cada 10 persones manifesten la seva intenció.    

Les persones que es suïciden són covardes o valentes

La persona que es suïcida no és ni valenta ni covarda sinó que es troba vinculada a un alt grau de patiment i no veu una altra sortida. 

El que es suïcida pateix un trastorn mental. 

Els trastorns mentals són un important factor de risc però no totes les persones que es suïciden pateixen una patologia mental. 

El suïcidi no es pot prevenir. 

Existeixen símptomes definits i la majoria de persones expressen les seves intencions. Per tant, la conducta suïcida es pot prevenir. 

Els mitjans de comunicació no han de parlar sobre el suïcidi per evitar “l’efecte d’imitació” o “efecte Werther”.

La publicació d'informació és necessària i contribueix en la prevenció del suïcidi. Aquesta informació però ha de ser transmesa de forma responsable i adequada. 

VISIÓ HISTÒRICA 

Antiguitat Clàssica

  • Antiga Grècia: El suïcidi es concebia com a un acte indigne i vergonyós i, fins i tot, perseguit (sobretot entre les classes baixes). Tot i així, es tolerava per preservar l’honor, per evitar un patiment excessiu i per qüestions de patriotisme.

  • Roma: El suïcidi es converteix en un assumpte d’importància econòmica. Es considera un acte condemnable, es nega la sepultura i es confisquen els béns de la persona que es suïcida. Es tolerava el suïcidi per raons específiques, per exemple, per un trastorn mental.

 

Edat Mitjana

 

Es rebutja el suïcidi. L'ànima del suïcida és condemnada a l’infern per tota l’eternitat.

Barroc i segle de les llums

 

  • Barroc: La legislació civil penalitza al suïcidi. Es comença a parlar dels aspectes patològics, insinuant que el suïcidi s’instaura dins del camp de la malaltia.

  • Segle de les llums: Despenalització del suïcidi. Es deixa de considerar un acte criminal. Imperen les idees de pensadors com Voltaire i Montesquieu sobre la llibertat humana i el dret a acabar amb la pròpia vida.

 

Romanticisme

 

Es perd el caràcter negatiu del suïcidi. Es fan freqüents els suïcidis per amor i per honor.

Segle XX

 

L’estudi del suïcidi es fa més actiu a causa del seu augment. Es comença a considerar com un problema social.

 

Actualitat

 

La psiquiatria planteja que un 90% dels suïcidis s’associen a un trastorn mental. Tanmateix, no tots els pacients psiquiàtrics es suïciden i, per tant, la psicopatologia general és un factor necessari però no suficient per cometre suïcidi. Així doncs, el suïcidi és una conducta multifactorial.

icona ubicacio.jpg
icona mail.jpg
FH_LOGO_PNG-1 (1)2.png

Registre d'Associacions de la Generalitat de Catalunya nº 64122

IBAN DONATIUS: ES76 3025 0025 2114 0000 9159